Un fotografia, una musa i l'angoixa d'escriure-la.

Hei, hei, hola!!
El cas és que em sorprèn moltíssim que quan per fi em decidisc a començar un bloc, vaja a parlar de muses i d'amor... bé, supose que ço és perquè em sent com si tornara al principi, com si l'institut tornés a ser immens i els sentiments es desbocaren a la primera carícia. Ja sabeu, coses del cor. Déu...
I em pregunte com podria traure del cap el que ara sembla ser un pols amb el cor, bé, per a arrancar:
L'espurna que encengué la flama, una fotografia.
Una silueta bella, petita, dotada d'una gracilitat digna d'una musa; una pell bruna, encara que no massa obscura, una d'aquelles que sols trobes a la nostra terra, em semblà tan suau que només amb el pensament de tocar-la se'm desboquen els sentits; uns cabells obscurs, llisos, brillants, curts, complicats, pot ser un poc "hipster", però en perfecta harmonia amb el conjunt; uns ulls, quins ulls! qui podria resistir-se a perdre's en ells? grossos, expectants, i del color... un verd tan natural casat amb el gris de la cendra que vola amb el vent. Podrien reflectir, uns ulls, una relació més esperançadora què esta??
I lliscant per la bellesa del seu rostre trobar aquelles línies que van des de cada costat del nas fins a rodejar una boca xicoteta, bonica, graciosa, que amb un tímid somriure, mostrant les files de petites perles, et contagia la pau que dóna la pura innocència, ...

I fins ací em permet escriure l'angoixa que he sentit al escriure estes paraules.

Bona nit!